simple things

-Are you happy?
-Yes.
-That's a reason to be happy.

Recepta: Estel d'Hidrògen.

Ingredients: Hidrògen.

Preparació:
L'acció gravitatòria d'un núvol d'hidrògen sobre si mateix fa que augmente la pressió. Al augmentar la pressió augmenta la temperatura. Al augmentar la temperatura augmenta la pressió. Si la massa és suficient es pot arribar a una temperatura de cocció prou alta com per encendre la reacció de fusió nuclear, que consumeix hidrògen i produeix heli i energia. Deixar reposar.

Pot servir-se sol o utilitzar-lo com a ingredient principal d'un estel d'Heli.

Sobre l'experiència

Lo que se debe aprender a hacer se aprende haciéndolo.

Aristóteles

Els 5 principis

Un principi és, bàsicament, una patillada encertada. Arriba un tio i diu que això és així. I tu dius, per què? i ell te diu, no tinc ni idea, però comprovau i voràs com funciona.
La mecànica quàntica se sustenta en cinc principis. Ens explica com és la realitat, prediu resultats increïbles que mai han pogut ser contradits, però no ens explica en cap moment per què és així. Té collons la cosa. Si acceptem que és ella la que mana ens explica com els electrons envolten el nucli,descriu la peculiar forma dels orbitals, ens obre fronteres cap a noves formes de tractament d'informació... ens diu tot el que vullguem saber, però es guarda la clau de la seua essència. Einstein no se fiava molt d'ella, d'altres com Ehrenfest, malgrat fer grans aportacions a la quàntica, van acabar suicidant-se per què no l'entenien. És com una dona d'aquelles que si la deixes entrar en la teua vida te dona grans satisfaccions, però a canvi de soportar una confusió que pot ser, algú, en algun moment, siga capaç de desentelar... o pot ser no.

La ciudad cuerda.

Bajaba por aquella carretera que diariamente le hacía recorrer las estaciones como si sobre ella se completara una translación alrededor del sol. Por las mañanas cruzaba el equinoccio de otoño, acercándose al sol, pero otros factores más influyentes (diferentes en sendos casos, pero con consecuencias parejas) hacían bajar la temperatura. Por la tarde, el mismo recorrido en sentido inverso le llevaba a un verano permanente al que no tardó en acostumbrarse.
Cualquier ex-conciudadano hubiera pensado que era imbécil al ver la cara de felicidad con la que cada día hacía esos trayectos con su moto. En la ciudad hay un patrón que se le aparecía como una tensa cuerda semiinfinita a la que alguien le había inducido un movimiento transversal. Todos sus puntos se alejaban del eje de propagación de la onda, pero sabían muy bien dónde se encontraba su punto de equilibrio y que en un tiempo indefinido volverían a él. Era escasa la gente que tenía suficiente energía como para desplazarse lo suficientemente lejos de ese patrón como para poder sonreír por la calle sin ningún motivo y la gente de su alrededor pronto se encargaba de acelerarlos hacia el origen. Sí, sí, lo acababa de ver claro: la gente de ciudad eran partículas de una cuerda que transmite una onda y que hacen tender a las partículas colindantes hacia su posición, habiendo un punto de equilibrio (en el que la felicidad precisaba de explícitos motivos para existir) del que era imposible escapar, al menos clásicamente.

-Ahora entiendo aquello de "estar cuerdo"!- se dijo mentalmente mientras se partía de risa por el malísimo chiste que acababa de hacer y del cual sabía que las únicas personas a las que podía hacerle gracia de verdad eran Martín y él mismo.

Virtuós

És impossible saber si un crio nascut en el carrer és un virtuós del piano.

Per ser un virtuós fa falta un piano.

Particular

La paraula particular ve de partícula.
Bé, no ho sé, però l'altre dia se me va ocurrir i vaig dir, curiós.
A vegades veiem coses en ambients diferents i no pensem que puguen estar relacionades.
Sí, és una bobada, però es mi blog y escribo lo que quiero.

Assimilar

Se pot percebre un aire d'intranquilitat en l'atmosfera. A les cares hi ha somriures i mirades sinceres que transmeten, sense voler, la tristor que amaguen. Són els últims moments en els que Javi és el nostre company de pis. Penses que a partir d'ara serà un amic-visita, dels que veus una o dos vegades a l'any. Penses que poc a poc tots anirem convertint-nos en això. Penses en els que potser ja ho són. Penses, somrius, calles, un abraç, una broma més...

...i la porta se tanca.

Adeu Javi

Mentrestant.

La vida és tot allò que passa entre dos coses que esperes.
Aprofita-la.
Millor encara, disfruta-la.

Si no me equivoco...

Si no me equivoco, debes estar muy seguro de una afirmación para introducirla diciendo "Si no me equivoco..."

Y no conmuta.

Las ideas no son responsables de lo que los hombres hacen de ellas.

Werner Karl Heisenberg

Tabú

Aquella cosa de la que no se pot parlar a pesar de que tots els tertulians (o receptors potencials) coneguen la seua existència.

El tema tabú més extés és, crec, el sexe. Tindre sexe és una necessitat humana. En canvi, per alguna raó, parlar-ne és més delicat. Tinc la teoria que és culpa de l'esglèsia, que ens fa temorosos del plaer i ens el fa vore com quelcom roín. Aprofitaré per deixar caure que fan falta collons per dir no al preservatiu amb el pretext que l'home està fet per procrear havent fet vot de castedat.

Què té de dolent tindre'n? Per què s'ha de fer d'amagats? Per què ens incomoda tantíssim la possibilitat que ens enganxen fent-lo? És necessari per a la espècie, tothom vol fer-ho... però que ens vegen és la cosa que més ens avergonyeix del món. A mi també, eh! No sóc jo el rei del mambo, però quant més ho pense menys ho entenc.

Good friends.

Good friends always tell you when you have food in your teeth.

Bob Dylan

Monopoli de la força

Aprofitaré la pressió que han ficat sobre mi demanant-me comentaris políticament incorrectes i que un altre post l'ha firmat l'Ibon per recordar una conversa que vaig tindre amb ell en el bar de la Pompeu fa...dos anys diria, només recorde que era període d'exàmens de juny i vam anar allà a estudiar (al bar no, a la biblioteca, però una cosa porta a l'altra i quan te despistes portes dos birres...).

Ell, que és un okupa de principis i amb criteri, me va fer una reflexió sobre el monopoli de la força (extensible a més coses) que té l'Estat. Abans que se me classifique con antiespanyol, antisistema o mariconades vàries vull dir que sóc una mica antitot però anti-res-en-concret. Totes les idees són bones, però ningú les porta a la pràctica sense intentar treure'n profit. L'home no és bo, no us enganyeu. Així doncs, la idea d'un Estat que vetlla per l'harmonia a la societat i que tothom tinga les seues llibertats garantides no és una idea roín, però tal i com en els últims dies hem vist, és fàcil que les persones que porten aquesta idea a la pràctica n'abusen.
Més enllà d'antidisturbis hiperhormonats, fem una reflexió encara més profunda: jo veig a un home pegant-li a la dona pel carrer i li pegue una pallissa (al tio, no a la dona...) rollo superheroi, dels que a la vida real sempre ixen mal parats, però és igual. L'Estat té el dret de detindre'm i si me pose tonto tancar-me. He d'esperar a que arribe la policia i comprar-me un paquet de pipes. O millor encara, gastar la dialèctica en un maltractador, persona que es caracteritza per la seua capacitat d'escoltar i recapacitar. Quan ells arriben ja l'enganxaran. Ells sí. L'Estat no està en contra de l'ús de la força sinó que està en contra de que nosaltres en fem ús. Anem a l'altre extrem: tu vas pel carrer, segurament fent l'imbècil, però sense fer mal a ningú. La policia te diu que deixes de fer-ho. Tu segueixes. "Desacato a la autoridad". Me importa un pito. zasca! a terra i emmanillat. Ara a mi em roben la cartera i veig al que ho fa. "Tu, tornam la cartera!". "No". "T'he vist, torna-me-la!". "Que no". zasca! ganxo d'esquerra al pòmul i cartera a l'amo... Pues isc pitjor parat jo que el lladre. Espere que no penseu que de lo que tinc ganes es d'anar cascant a tot cristo que no fa el que jo dic (encara no m'ha entrat la vena tirànica). Vull dir que l'Estat, o els policies idiotes que en alguns casos el representen, tenen tant poc de dret com jo a fer-ho. He viscut situacions en les que algun agent m'ha dit a mi o a algun amic que deixés de fer alguna cosa per que sí i sempre hem eixit nosaltres perdent, quan ells no tenien cap raó.
Quina solució n'hi ha? milers, i totes dolentes. Un estat que donara la possibilitat al poble d'aplicar la força quan està justificat canviaria les coses. En lloc d'haver uns quants imbècils sense criteri, n'hi hauria molts imbècils sense criteri. Si me deixen a mi aplicar el meu criteri, han de deixar al nazi, que és igual de ciutadà que jo, i ja l'hem liada. Perquè la gent abusaria, perquè la gent es divertiria "repartiendo ley", perquè la gent no és bona. És possible que aquesta solució siga una merda, però potser és, com diuen els crítics mig amariconats, la menys dolenta.

Hola!

Ací estic, per fi, disposat a parlar en públic sobre les meues veritats. Prou de reflexions política i socialment correctes, prou de discutir sobre problemes imaginaris i d'acceptar les imposicions que tenim tan profundament arrelades. Despullem-nos! Visquem al límit! Intentem-ho i fallem! Peguem-nos de cap contra la paret!