Ara, ara

No n'hi ha res més contagiós que les ganes de no fer res. Te les contagien els altres i te les contagies a tu mateix arribant a desperdiciar tardes senceres, veient com passa de ser massa pronte per fer lo únic que has de fer en tot el dia, a començar a ser hora d'espavilar, a dir -Si ho haguera fet quan havia de fer-ho ja estaria fet-, a ser massa tard per començar. Segur que no li ha passat a ningú mai.

Vaig a fer-me el sopar. Ara vaig.

simple things

-Are you happy?
-Yes.
-That's a reason to be happy.

La ciudad cuerda.

Bajaba por aquella carretera que diariamente le hacía recorrer las estaciones como si sobre ella se completara una translación alrededor del sol. Por las mañanas cruzaba el equinoccio de otoño, acercándose al sol, pero otros factores más influyentes (diferentes en sendos casos, pero con consecuencias parejas) hacían bajar la temperatura. Por la tarde, el mismo recorrido en sentido inverso le llevaba a un verano permanente al que no tardó en acostumbrarse.
Cualquier ex-conciudadano hubiera pensado que era imbécil al ver la cara de felicidad con la que cada día hacía esos trayectos con su moto. En la ciudad hay un patrón que se le aparecía como una tensa cuerda semiinfinita a la que alguien le había inducido un movimiento transversal. Todos sus puntos se alejaban del eje de propagación de la onda, pero sabían muy bien dónde se encontraba su punto de equilibrio y que en un tiempo indefinido volverían a él. Era escasa la gente que tenía suficiente energía como para desplazarse lo suficientemente lejos de ese patrón como para poder sonreír por la calle sin ningún motivo y la gente de su alrededor pronto se encargaba de acelerarlos hacia el origen. Sí, sí, lo acababa de ver claro: la gente de ciudad eran partículas de una cuerda que transmite una onda y que hacen tender a las partículas colindantes hacia su posición, habiendo un punto de equilibrio (en el que la felicidad precisaba de explícitos motivos para existir) del que era imposible escapar, al menos clásicamente.

-Ahora entiendo aquello de "estar cuerdo"!- se dijo mentalmente mientras se partía de risa por el malísimo chiste que acababa de hacer y del cual sabía que las únicas personas a las que podía hacerle gracia de verdad eran Martín y él mismo.

Virtuós

És impossible saber si un crio nascut en el carrer és un virtuós del piano.

Per ser un virtuós fa falta un piano.

Good friends.

Good friends always tell you when you have food in your teeth.

Bob Dylan

Monopoli de la força

Aprofitaré la pressió que han ficat sobre mi demanant-me comentaris políticament incorrectes i que un altre post l'ha firmat l'Ibon per recordar una conversa que vaig tindre amb ell en el bar de la Pompeu fa...dos anys diria, només recorde que era període d'exàmens de juny i vam anar allà a estudiar (al bar no, a la biblioteca, però una cosa porta a l'altra i quan te despistes portes dos birres...).

Ell, que és un okupa de principis i amb criteri, me va fer una reflexió sobre el monopoli de la força (extensible a més coses) que té l'Estat. Abans que se me classifique con antiespanyol, antisistema o mariconades vàries vull dir que sóc una mica antitot però anti-res-en-concret. Totes les idees són bones, però ningú les porta a la pràctica sense intentar treure'n profit. L'home no és bo, no us enganyeu. Així doncs, la idea d'un Estat que vetlla per l'harmonia a la societat i que tothom tinga les seues llibertats garantides no és una idea roín, però tal i com en els últims dies hem vist, és fàcil que les persones que porten aquesta idea a la pràctica n'abusen.
Més enllà d'antidisturbis hiperhormonats, fem una reflexió encara més profunda: jo veig a un home pegant-li a la dona pel carrer i li pegue una pallissa (al tio, no a la dona...) rollo superheroi, dels que a la vida real sempre ixen mal parats, però és igual. L'Estat té el dret de detindre'm i si me pose tonto tancar-me. He d'esperar a que arribe la policia i comprar-me un paquet de pipes. O millor encara, gastar la dialèctica en un maltractador, persona que es caracteritza per la seua capacitat d'escoltar i recapacitar. Quan ells arriben ja l'enganxaran. Ells sí. L'Estat no està en contra de l'ús de la força sinó que està en contra de que nosaltres en fem ús. Anem a l'altre extrem: tu vas pel carrer, segurament fent l'imbècil, però sense fer mal a ningú. La policia te diu que deixes de fer-ho. Tu segueixes. "Desacato a la autoridad". Me importa un pito. zasca! a terra i emmanillat. Ara a mi em roben la cartera i veig al que ho fa. "Tu, tornam la cartera!". "No". "T'he vist, torna-me-la!". "Que no". zasca! ganxo d'esquerra al pòmul i cartera a l'amo... Pues isc pitjor parat jo que el lladre. Espere que no penseu que de lo que tinc ganes es d'anar cascant a tot cristo que no fa el que jo dic (encara no m'ha entrat la vena tirànica). Vull dir que l'Estat, o els policies idiotes que en alguns casos el representen, tenen tant poc de dret com jo a fer-ho. He viscut situacions en les que algun agent m'ha dit a mi o a algun amic que deixés de fer alguna cosa per que sí i sempre hem eixit nosaltres perdent, quan ells no tenien cap raó.
Quina solució n'hi ha? milers, i totes dolentes. Un estat que donara la possibilitat al poble d'aplicar la força quan està justificat canviaria les coses. En lloc d'haver uns quants imbècils sense criteri, n'hi hauria molts imbècils sense criteri. Si me deixen a mi aplicar el meu criteri, han de deixar al nazi, que és igual de ciutadà que jo, i ja l'hem liada. Perquè la gent abusaria, perquè la gent es divertiria "repartiendo ley", perquè la gent no és bona. És possible que aquesta solució siga una merda, però potser és, com diuen els crítics mig amariconats, la menys dolenta.