L'accident de Fukushima II

Hui sí, ha hagut un accident greu a la central de Fukushima, a Fukushima II, en concret.

Primer voldria demanar disculpes, ja que en l'entrada anterior vaig dir que havia explotat l'edifici de contenció d'un dels reactors, però després vaig entendre que no, que la contenció estava intacta, que el que havia explotat era un altre edifici que està entre la contenció i l'exterior. Com sempre quan hi ha algun tipus d'alarma nuclear, la informació es proporciona amb comptagotes. El motiu és que els governants polítics i els encarregats de les centrals se pensen que si dius la veritat la gent entra en pànic. La radiació nuclear és una gran desconeguda i sobretot, és invisible, i això ens fa molta por. Bé, això i el que hem vist a Hiroshima, Nagasaki i Txernòbil. A pesar d'això crec que si expliques les coses com són, la gent les entén i és molt millor que callar-te-les, perquè al final tot se sap i és pitjor haver de dir que has intentat ocultar una cagada. Això, per cert, és el que va passar a Ascó fa un o dos anys.

Dit això, és molt improbable que passe res paregut al que va passar a Txernòbil i en qualsevol cas és essencialment diferent a una bomba.

A Fukushima I i III la situació és de 'cagada important'. Creuen que les vaines en que estan les barres de combustible s'han fos parcialment, però la contenció està dissenyada per aguantar això. Si hi hagués una fusió no només de les barres de combustible, sinó del propi reactor faria que el material radiactiu se calara en el sòl i l'accident seria molt més greu. Estan refrigerant amb aigua de mar, i no crec s'arribe a aquesta situació. Cal comentar que refrigerar amb aigua de mar fa que la central quede inservible i que es una mesura que només se pren en situacions d'emergència i supose que no cal comentar que aquesta aigua no es torna al mar.

A Fukushima II la situació és de 'cagada que fa por'. Fa por perquè en aquest cas l'explosió sí que ha danyat l'estructura de contenció. No sé quin és l'abast del dany ni sé si en aquest reactor ha hagut fusió. Cert és que ha hagut fuites a l'atmosfera, però també ho és que ha baixat el nivell de radiació en les últimes hores. Jo crec que les mesures que s'han prés són les adequades (per a les persones al menys, dels pobres bitxos que hagen sobreviscut al tsunami no se preocuparà ningú). A més, és molt diferent que hi hagi una esquerda a la contenció a que no hi hagi contenció de cap tipus, com era el cas a la central d'Ucraïna.

Hi ha una altra distinció important que molta gent ignora. Una cosa és entrar en contacte amb radiació i una altra molt diferent és entrar en contacte amb material radioactiu. Jo, per exemple, sóc treballador exposat tipus A. Treballe en acceleradors de partícules i sovint faig servir fonts radiactives. No, no se m'està tornant la pell verda ni moriré als 50 per això. La dosi de radiació que recibisc, amb tot això, és poc més gran que la de qualsevol altre. El problema important és entrar en contacte amb el material radioactiu i que se quede enganxat a la pell, als pulmons o al sistema digestiu. Si tu, sense tocar-la amb les mans, agafes una font radioactiva d'un lloc blindat i la fiques en un muntatge experimental dins d'un altre blindatge has rebut la seua radiació durant 10 segons i això no és preocupant (que no, que no és preocupant, de veritat, incrèduls!). La questió és que si tocares una font d'aquestes amb les mans, i t'emportes material radiactiu, tindries una font radioactiva constantment pegada a la pell i això ja és un problemon. Bàsicament no és el mateix que t'esquitxe una gota a ficar-te baix la dutxa i emportar-te-la a passejar.

Heu de saber, també, que estem contínuament sotmesos a radiació còsmica i que a les parets, al terra i a la atmosfera hi ha isòtops radioactius naturals emetent constantment. En qualsevol cas, el que és un perill, el que fa por, és l'emissió a l'atmosfera de material radioactiu en grans quantitats que pot depositar-se en la nostra pell, pot ser inhalat i pot depositar-se en aliments o l'aigua que ingerim.

Les mesures preses en accidents nuclears són conservadores. A 20 kilometres de la central la proporció de particules emeses que t'arriba a tu és insignificant. No, encara que siga una quantitat insignificat no mola gens, però és la millor mesura contra la radiació, quan més lluny està, menos m'arriba, i si li puc ficar plom o formigó pel mig, millor.

David, en referència al teu cosí, jo no crec que Tokio siga una zona perillosa a priori ja que està a 180 km o una cosa per l'estil. De totes maneres, les mesures de radiació ambiental en la zona han de ser les que diguen això. Factors com la direcció del vent poden influir molt.

També vull dir que coses que s'escolten com que hi ha gent sotmesa a nivells de radiació 10, 100 o 1000 vegades majors de l'habitual no implica que se vagen a morir ni que vagen a patir cap tipus d'enfermetat. Una altra vegada, no mola nada de nada, però el problema greu és emportar-te el material radioactiu darrere.

com sempre, comentaris i preguntes benvinguts.

Ara, si açò foren les notícies diria amb un aire despreocupat -Bueno, passem als esports, el Barça blablabla...- i ens oblidariem de tot.

Què hem de fer? l'hem cagada, pero la vida sigue.

Sobre l'alarma nuclear en Japó.

Què ha passat i què no ha passat en la planta de Fukushima I.

En primer lloc, una breu introducció a les centrals: tenim el reactor, o nucli, que és on es produeixen les reaccions nuclears i que està protegit de l'exterior (o l'exterior està protegit d'ell) per un edifici de contenció. Aquestos edificis es construeixen per soportar impactes de míssils i terratrèmols. Dins el reactor tenim el combustible en unes vaines metal·liques sense estar en contacte directe amb res més.

Després està el sistema de refrigeració, que és un circuit d'aigua que passa pel reactor i s'emporta la calor creada en ell cap a unes turbines on s'aprofita la calor per crear l'energia elèctrica. Aquest és un circuit tancat, l'aigua de mar o del riu que es fa servir en les centrals per refrigerar NO està en contacte amb el nucli ni prop.

Exposat vagament què passa a una central, vaig a explicar l'abast real del que ha passat a Japó fins al moment: No ha explotat el reactor. Ha explotat l'edifici de contenció. En una central nuclear es crea hidrògen, i l'hidrògen en concentracions superiors al 4% és autoinflamable i superiors al 8% explosiva. Una explosió d'aquest tipus és perillosa per dos motius: primer per que pot danyar el reactor, però sobretot perquè deixa el reactor sense aïllament.

El problema més gran és que n'hi ha risc de fusió del nucli. La fusió del nucli no és res essencialment nuclear. És tan simple i fotut com que no se pot refrigerar el lloc on se produeixen les reaccions nuclears, i per tant el metall en el que està el combustible nuclear (i els productes de la reacció) se fon, ficant en contacte l'aigua que es gasta per extreure la calor amb el combustible, i per tant fent que l'aigua s'emporte material radioactiu. Aquest és el pitjor accident que pot passar en una central. Malgrat això, normalment l'edifici de contenció garanteix que res arribe a l'atmosfera. Si això passa a Fukushima I, merda. Mentre això no passe el risc és molt menor. Sí que hi ha fuites, que es provoquen voluntàriament precissament per baixar la pressió i la temperatura i evitar la fusió del nucli, ja que aquesta provocaria unes fuites molt més greus.

El detonant d'aquesta situació ha sigut, excloent la mala sort, que el terratrèmol ha danyat seriament els sistemes de refrigeració habituals. Per quan això passa hi ha uns sistemes autònoms a base de diesel que garanteixen la refrigeració, però el tsunami els ha fet malbé.

També m'han preguntat què per què es reparteixen pastilles de Iode. El iode és un dels productes de la fissió nuclear de l'urani. El tema era saturar el iode que el nostre cos pot assimilar de manera que no assimilem el iode radioactiu, per evitar el càncer de tiroides.

Espere que tinguen sort.

Comentaris i preguntes són benvinguts.

Ara, ara

No n'hi ha res més contagiós que les ganes de no fer res. Te les contagien els altres i te les contagies a tu mateix arribant a desperdiciar tardes senceres, veient com passa de ser massa pronte per fer lo únic que has de fer en tot el dia, a començar a ser hora d'espavilar, a dir -Si ho haguera fet quan havia de fer-ho ja estaria fet-, a ser massa tard per començar. Segur que no li ha passat a ningú mai.

Vaig a fer-me el sopar. Ara vaig.

El Reencuentro

Toni se dió cuenta, mientras leía al sol en un banco cualquiera, de que llevaba sin dedicarse un día a sí mismo demasiado tiempo. Pertenecía a unos colectivos de actividad frenética e irreflexiva. Y social, obligadamente social.

Se dió cuenta de que la gente no entendía su frecuente deseo de soledad. La naturaleza social del ser humano provoca una obligatoria interacción en presencia de otros de nuestro grupo. Para evitarla hacía falta moverse a un lugar desconocido o cerrarse en la habitación. Le pareció mucho mejor la primera opción. Una cafetería acogedora, cercana a algún lugar agradable y poco visitado. Un lugar sin demasiada luz, donde no haya especímenes de tu manada,donde no se te conozca, no se te interrumpa con ningún tipo de vanalidad. Ahí estaba. Era eso lo que odiaba, las vanalidades surgidas de la incomodidad del silencio en compañía. Se había dado cuenta de que disfrutaba de los acompañantes sigilosos, o en su defecto, que valiera la pena escuchar. Un sabio habla porque tiene algo que decir y un necio porque tiene que decir algo. Pedante, la frase, pero le gustaba.

Mientras se duchaba con toda la calma del mundo todavía estaba preguntándose, inconscientemente, a quien podía llamar para que le acompañara. Se repitió el ciclo dos veces, la primera mientras se enjabonaba la cabeza y la segunda cuando iba por la pierna izquierda, que no sabía por qué, siempre era la primera: Tomaba consciencia de estar barajando nombres, se sentía frustrado por ser una mísera gota que se dejaba llevar por la corriente, se reafirmaba en su intención de ir solo y desviaba su atención hacia el proceso físico que estaba llevando a la práctica de manera voluntariamente lenta. Se le ocurrió algo así como que la sociedad era un río y que las cosas que éste no arrastra son las que se quedan a un margen del mismo o las que acababan precipitadas en su fondo. No le acababa de gustar, pero lo escribió por si algún dia le podía dar una forma menos cursi.

Le molestó encontrar a gente conocida de camino a su rincón por descubrir. Notó como intercambiaban rápidas miradas intentando disimular su incomprensión cuando dijo -No, voy solo.-, pero no tenía ganas de mentir.

Acabó en un centro de arte contemporáneo, en lo que para él era el centro de ninguna parte. Visitó la exposición temporal. -Vaya mierda!- Pensó. A pesar de eso, las naves en que estaba le encantaron. Buscó la cafetería. Paseó su mirada por la estancia, que le resultó cálida a pesar de su gran amplitud. Seguía inmóvil en la entrada, estudiando la pared de ladrillo rojo, cuando la vió. Allí estaba, junto a una ventana, bajo un foco que colgaba desde el alto techo hasta una altura que la iluminaba perfectamente. Pidió una infusión y algo de la no demasiado sugerente bollería y se encaminó hacia ella. Era perfecta, era su mesa.

Echó el azúcar en el té, lo removió, pegó un bocado del bollo, abrió el libro y se quedó allí, disfrutando de esa tranquilidad interior que un día lo caracterizó y que casi no recordaba, inmóvil mientras su vejiga se lo permitió, y orgulloso de sí mismo. Lo fácil que era. ¿Por qué no lo hacía más?

Cuando el teléfono le interrumpió dio por finalizada su cita consigo mismo. Volvió a casa andando tranquilamente, lo que se sumaba a sus andares ya lentos de por sí, con la mente puesta en cada paso, en la brisa que parecía limpia a pesar del tráfico de la ciudad y con una sonrisa no dibujada en su cara. Tenía miedo, incluso, de que le hubiera gustado demasiado.

Denifitivament, sóc un anamt de la ferpecció.